Les companyies discogràfiques van ser les responsables de la popularització del CD-ROM a mitjans dels anys 90.
- La seva capacitat era de més de 650 Mb .
- Tenia gran capacitat i era de ràpid accés.
- Utilitzava un làser crema per llegir i escriure dades.
- Com el seu nom indica era un disc compacte de només lectura , no es pot escriure en un CD , això només es pot fer amb una gravadora.
- Les gravadores primer eren molt cares però més endavant qualsevol PC incloïa una gravadora , les primeres gravadores eren lentes però van evolucionar ràpidament provocant una revolució en el camp de la música digital i de les pel·lícules de vídeo , doncs qualsevol usuari domèstic podia gravar-se els seus CD de música baixada d’Internet , o les seves pel·lícules preferides. Això va fer trontollar el model de negoci tradicional de les companyies discogràfiques , estenent la pirateria a escala mundial i substituint els popular sistema de vídeo VHS.
- El CD va ser molt popular també per distribuir programari per ordinador i consoles de videojocs.
- Després es va inventar DVD , de molta més capacitat que es van popularitzar a finals dels anys 90, els PC incloïen lector i gravadora de DVD.
- A la segona meitat dels anys 2000 es va inventar el HD-DVD i el Blue Ray.
Mètode de lectura d’un disc òptic:
Entre capçal i disc no hi ha contacte físic.
Perspectiva Històrica: El compact disc digital o disc òptic tant pels aparells de música com pels CD-ROM dels ordinadors , va ser inventat per James T. Rusell l’any 1965 . Físic nord-americà nascut l’any 1931, va treballar a la General Electric’s , era un gran afeccionat a escoltar música amb els clàssics discs de vinil , insatisfet amb la qualitat del so va tenir una idea revolucionària . Va imaginar un sistema en que no hi hagués contacte físic entre les parts a través de la llum , i amb la música emmagatzemada de forma binària , llum i foscor , és a dir 0 i 1 . Després d’anys de treball el primer sistema òptic va ser patentat l’ any 1970.
L’any 1981 el director d’orquestra de la filharmònica de Berlín , Herbert Von Karajan va promoure els discs compactes al festival de Salzburg convençut de l’avenç que això representava. Però no serà fins a l’any 1982 que es va començar a fabricar per Philips i Sony . El primer CD de música va ser Billy Joel’s 52nd Street, al principi els CD eren molt més cars que els cassets i disc de vinil , encara que la seva qualitat era incomparable . Mica a mica els preus van anar baixant i els títols es van multiplicar , l’any 1993 els CD de música ja dominaven el mercat , durant els anys 90 es van popularitzar les unitats de CD-Rom als ordinadors domèstics .
James T.Rusell va continuar treballant i l’any 1985 tenia 26 patents sobre la tecnologia del CD-Rom .
És molt comú malauradament en la història de les noves tecnologies que un nou invent tardi molts anys abans que la indústria comenci a fabricar , i molts més anys encara perquè es popularitzi i arribi a tothom.
DVD : Durant els primers anys de la dècada dels 90 dos grups d’empreses desenvoluparen un sistema d’emmagatzemat òptic que multiplicava vàries vegades la capacitat del CD-Rom, per un cantó Sony i Philips i per l’altra Toshiba , Matsushita , i Time Warner .
Per evitar l’enfrontament com havia passat en el mon del vídeo entre el sistema VHS i el Beta , es va arribar a un acord i es va formar el DVD Fòrum (1997). Aquest any es van vendre 1 milió de pel·lícules en DVD .
L’ aparició dels DVD re-gravables va desfermar altra vegada l’ enfrontament entre empreses.
¿ Com funciona un DVD ? Mitjançant el sistema de canvi de fase , un feix de llum escalfa el substrat deformant la seva superfície , la deformació es llegida per un altra feix de llum que detecta el canvi i l’ interpreta com 0 o 1 .
DVD utilitza un làser vermell per a llegir i escriure dades amb una longitud d’ona més petita que el crema que utilitzava el CD-ROM que permetia més precisió alhora de llegir i escriure .
HD-DVD: Format òptic semblant al CDRom i al DVD creat al 2003 , orientat a emmagatzemar gran volum de dades com en el cas del vídeo d’alta resolució. HD-DVD utilitzava un làser blau-violeta amb una longitud d’ona més petita que el vermell que utilitzava el DVD i que permetia més precisió.
Toshiba , Nec i Sanyo i també els estudis cinematogràfics Line Cinema, Paramount Pictures, Universal Studios i Warner Bros l’hi varen donar suport . Hi va haver una guerra amb el format Blu-Ray que recordava la que hi va haver entre el VHS i el Betamax durant els anys 70, finalment les indústries de continguts i els minoristes van abandonar el seu suport al HD-DVD i finalment Toshiba l’any 2008 abandonava la fabricació i comercialització de reproductors de HD-DVD . Blu-Ray havia guanyat.
Blu-Ray: igual que el HD-DVD orientat a emmagatzemar gran volum de dades , utilitzava també un làser blau-violeta , es va iniciar una guerra entres els 2 formats ( Blu-ray i HD-DVD), Blu-ray patrocinat per les empreses Dell, Hitachi, JVC, LG, Mitsubishi, , Panasonic, Pioneer, Philips, Samsung, Sharp, Sony, TDK i Thomson. La guerra va acabar quan Toshiba l’any 2008 va cedir i va començar a fabricar Blu Ray.
El blu-ray té una capa més dura i més resistència a ratlles i brutícia que el HD-DVD i que el DVD.
Tots aquests formats utilitzats per pel·lícules , videojocs etc… van anar perdent pes quan va sortir la Televisió a la carta , la Televisió per Internet i en general les grans plataformes de entreteniment (Netflix, HBO , Disney + , etc…)